19. Font del Passeig de Canalejas (1) . Alacant (1987, aprox.).

Enhorabona a La Verdad per la seua persistència.

18. Rètol dels antics urinaris de la Plaça Calvo Sotelo (I). Alacant (1997 o 1998).

17. Metapintada (I). C/ Adolfo Blanch/Plaça de la Pipa (200?). Alacant.

16. Estació de Benalúa (1995). Alacant.

El pitjor que li pot passar a un edifici no és que envellisca, sinò que es degrade. Ja fa 35 anys que l´estació de Benalúa va deixar de funcionar (des de 1974). Darrerament presentava un aspecte desolador, i estos últims dies s´ha fet tristament famosa perquè estan netejant-la i han tret tonellades de porqueria i de rates.

En el blog del barri de Benalúa hi ha un reportatge on apareix l´estació a finals del segle XIX, amb una foto preciosa de l´edifici i un munt de carruatges:

http://barriodebenalua.blogspot.com/2007/09/la-estacin-de-benala-i-los-orgenes-de.html

15. Ermita/font de Sant Bertomeu (2007). El Campet de Mirra. Vall de Beneixama.

El nom de "El Camp de Mirra" el posà un Governador Civil, el poeta Ramón de Campoamor (1817-1901), ja que abans s´anomenava tan sols El Campet. El 26 de març de 1244 signaren Jaume I d´Aragó i Alfons de Castella (més tard Alfons X el Savi) el Tractat d´Almizra, pel qual es delimitaven les fronteres entre Aragó i Castella.

Fóra d´aquests rotllos fronterers avorrits, és un lloc tranquil i apacible per a estar amb amics, amats, amigues o amades, “prés d´una bella font” des d´on podeu veure tota la vall: el Campet, Biar, Banyeres…

Després, quan n´estigueu farts de la via mística i vos entre fam, aneu a Beneixama a fer-vos figatells (carnisseria Nàcher) amb un bon tros de pa del Molinero.

14. Colònia Santa Isabel (1986). Alacant.

13. Venedor de cupons. Mercat Central (1992 o 1993). Alacant.

12. Platja del Postiguet (1993).

(descenso)

HAY playas más allá del precipicio

y está la luna en ellas muchas veces.

Los últimos bañistas han dejado

sus huellas más hermosas: las que piden

ser vistas y anotadas por nosotros.

Iremos a las playas entonces para ver

cómo termina todo... El aire

lleno de sal, de atardeceres,

guiará nuestros pasos, mientras llega

la noche y conocemos

por fin todo el paisaje prometido.

El color de estas sombras

y las líneas oscuras de este cielo imposible

serán nuestro trabajo más difícil.

En las playas tendremos el mar para nosotros,

lo que queda del día,

los olores del viento y de la luz.

Habrá que decidirse y dar la mano

a todo lo que llega lentamente

con sed de oscuridad... Para poderlo ver

no como un sueño inaccesible, no,

más bien como corriente luminosa

y nueva y más profunda, sin descanso,

como pacífico oleaje

que baña nuestros ojos diferentes.

Para poderlo ver por fin y ser pintado

en su más cierta despedida.

Vicente Valero, Libro de los trazados, 2005.

11. Platja del Postiguet/Castell de Santa Bàrbara (1999).

10. Bif (1999). Cocentaina .

Heus ací un repte per a la Corporación Dermoestética.

Heus ací la biodiversitat.

Li deien Bif (de “bifio”).

La cara és l´espill de l´ànima. Bif era bascós, maleducat, remugó, lladrador…Quan s´enfadava (i li agafava aquell vent o la ira), una estranya, poderosa i insondable força s´apoderava d´ell i era aleshores quan començava a fer voltes sobre si mateix en un deliri semblant al dels tamborets de rentadora quan giren a 800 rpm.

Inclús, mossegava. Era impresentable.

Però, ens l´estimàvem. I és que l´ànima humana també és insondable.

9. Bàscula de l´antic Cine Ideal (1992 o 1993). Alacant.

Els lletrerets de la bàscula diuen exactament així:

BÁSCULA PARA PESAR PERSONAS

CON SALIDA DE TARJETA.

FUERZA 140 KG.

DEJE

QUE PARE EL DISCO ANTES

DE ECHAR LA MONEDA.

La bàscula ja no existeix. El que sí que es manté encara és l´estat d´abandonament de l´edifici. Hi ha un article relacionat amb el tema en el blog de Juan (EL Mortero) que es diu Voy a por palomitas… ahora vuelvo. Ací teniu l´enllaç. Podeu veure la façana -que segueix igual a hores d´ara- en una foto de febrer de 2007.

http://elmortero.blogspot.com/2008/01/voy-por-palomitas-ahora-vuelvo.html

8. Mare de Déu del Miracle (1999). Cocentaina .

Cocentaina, capital del Comtat, té un barri antic preciós. Hi ha també el Palau Comtal, la multitudinària Fira de tots Sants, el castell, Paquito el Xocolatero, Sant Hipòlit, el castell de Penella, Sant Cristòfor, la serra de Mariola i, sobretot, el quadre de la mare de Déu del Miracle, un altre cas d´Expedient X que tenim per estes terres (ja vam parlar de la Santa Faç fa uns dies).

Després d´una atzarosa història (Sant Lluc, Constantinoble, Roma), el quadre va arribar a Cocentaina com a regal del Papa Nicolau V a Ximén Pérez de Corella, primer comte de Cocentaina.

El 19 d'abril de 1520 la imatge va plorar vint-i-set llàgrimes de sang. I per això els cocentainers celebren les seues festes patronals del 18 al 21 d´abril. Ja queda poc!

Si voleu saber més sobre “miracles i fotografia”, consulteu el mestre Joan Fontcuberta:

http://www.fundacion.telefonica.com/at/ckarelia/paginas/64.html

7. Grafit. Plaça de la Pipa. Alacant (1991 o 1992).

Ara que Caixa Terrassa fa una exposició antològica de l´obra gràfica de Keith Haring i la Tate Modern Gallery de Londres i altres respectables institucions fagociten i exposen pintures de grafiters actuals, aprofite l´avinentesa i faig el mateix, jo que també sóc com una mena de respectable institució, amb aquests anys i aquestes canes.

La pintada –d´allò més existencial- la van fer a la Plaça de la Pipa, al costat de la fàbrica de tabacs, un o dos anys després de la mort de Haring. Encara segueixen fent, de pintades, en aquell lloc.

6. "Churreria Luis" (1990). Alacant.

La xurreria estava prop de la Plaça de l´Hospital Vell de Sant Antoni, al carrer València. Li tinc estima a aquesta zona perquè quan és Sant Antoni Abat o "Sant Antoni del porquet" fan una fireta, igual que a Muro, el meu poble dels dos als divuit anys.

A Muro, quan és la fireta de Sant Antoni, ix la Corporació Municipal a la Plaça de l´Ajuntament i canta "El tio Pep" amb la mà al cor.

Geni i figura...

5. Port d´Alacant-Santa Faç (1999).

Un dels precedents del sistema de positivat de fotografies conegut com a “positivat o còpia per contacte” el tenim en el Sant Llençol de Torí (conegut en castellà com la “Sábana Santa”).

Ací, a Alacant, el segon dijous després de Pasqua Florida fan una romeria de la Santa Faç que es remunta a l´any 1489, quan el Pare Mena va portar de Roma, com a relíquia, un llençol amb la cara de Crist pintada que li havien regalat i que ben prompte va començar a fer prodigis diversos.

Hi ha, des d´aleshores, devoció intensa.

Ho podeu comprovar en aquesta imatge del port d´Alacant. Vos puc assegurar que no hi ha cap manipulació ni cap trucatge.

4. Platja del Postiguet (1993).

3. Estació de Muro (1984 o 1985, més o menys).

Estes memòries fotogràfiques d´Alacant i els seus pobles s´obrin amb una foto que sempre m´ha recordat un conte de Julio Cortázar. Allà va:

Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda al reloj.

Piensa en esto: cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire. No te dan solamente el reloj, que los cumplas muy felices y esperamos que te dure porque es de buena marca, suizo con áncora de rubíes; no te regalan solamente ese menudo picapedrero que te atarás a la muñeca y pasearás contigo. Te regalan —no lo saben, lo terrible es que no lo saben—, te regalan un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo pero no es tu cuerpo, que hay que atar a tu cuerpo con su correa como un bracito desesperado colgándose de tu muñeca. Te regalan la necesidad de darle cuerda todos los días, la obligación de darle cuerda para que siga siendo un reloj; te regalan la obsesión de atender a la hora exacta en las vitrinas de las joyerías, en el anuncio por la radio, en el servicio telefónico. Te regalan el miedo de perderlo, de que te lo roben, de que se te caiga al suelo y se rompa. Te regalan su marca, y la seguridad de que es una marca mejor que las otras, te regalan la tendencia de comparar tu reloj con los demás relojes. No te regalan un reloj, tú eres el regalado, a ti te ofrecen para el cumpleaños del reloj.

Julio Cortázar, Historias de cronopios y de famas.

(No deixeu de llegir la continuació, Instrucciones para dar cuerda al reloj, molt més "primaveral” i alegre).

2. Sobre les "afotos" i la "dissolució en el caos"...quina por!

Apropiar-se d'imatges sol ser apropiar-se dels bocins d'un mateix: de les emocions, de les repulsions, de les compassions que s'han sentit, de les sorpreses i de les estranyeses que s'han experimentat, que se salven així temporalment de l'oblit, de la dissolució en el caos. Es tracta de construir-se, en l'univers compartit per tots, un univers personal fet de llocs, d'objectes, d'escenes de vida i, sobretot, de sers humans, rostres i cossos, coneguts i desconeguts…

Pierre Borhan. Del llibre Pas moi sans eux. Colección Pierre Borhan, Fundació Foto Colectània, 2005.

1. Alehop!