dimecres, 7 de juliol de 2010

416. S/T. Alacant (any desconegut, posterior a 1991).















Gairebé fa un any vaig posar el conte de Quim Monzó en un comentari, i  ara el torne a deixar per raons òbvies.

EN UN TEMPS LLUNYÀ.
Quim Monzó.

Once upon a time, una matinada blava, de neus blanques i sorres immenses i glaceres com llengües ploroses, l'homínid s'alcà sobre les dues potes del darrera i mirà la terra, tan allunyada dels seus ulls, i bellugadissa, i sentí l'olor húmida del riu, i s'adonà que sentía l'olor húmida del riu, i grunyí de content, i gira els ulls al sol roig que naixia mes enllà de prats i muntanyes i negres extensions de terra i horitzons de gespa i cavalcades d'animals eterns com el temps, i abaixà l'esguard i fità l´alzina i aixecà el puny i allargà el dit índex, assenyalant la massa vegetal que xiuxiuejava davant seu, i se sentí caigudes d'aigua a la gola, petits crits inconcrets, grunys toscos: ar gr gr ag gr ga ar arg, fins que el soroll esdevingué mot i vocalitzá ab ar arb ar br arbr arbr-e i repetí arbbre i l'índex encara assenyalava l'alzina, fins que el dirigí contra la immensitat blava que s'estenia de banda a banda del jorn que naixia sobre la seva testa com un déu de dues infinites dimensions, i digué cz Z ce zce zcel, i ho repetí, i badà uns ulls com taronges, encara insegur d'ell mateix, i assenyalà el riu i vocalitzá a a ag aig gb ai-gua, i somrigué satisfet, els ulls plens de joia lluent, i trepitjà la terra amb força, toc toc, i l'assenyalà amb l'índex, i vocalitzà dificultosament: pa pso pacost páico pasio ta, i ja amb mes calma: paaï-sos ca-atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n'acabava d'organitzar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.