dissabte, 31 de maig de 2008

49. Universitat d´Alacant: el “Jorge-Juan” (1987?). Sant Vicent del Raspeig.

Tanquem per un temps les fotos de la Uni. S´acosta Juny i és temps màgic de foguera i solstici. Al llarg del mes penjaré un reportatge de les Fogueres de 1993, ara fa 15 anys.

La universitat ens va ensenyar, a molts de nosaltres, a valorar la llibertat, l´amistat i el coneixement. Per això cada vegada que hi tornem ens posem una mica blanets i nostàlgics: jo, amb les fotos; i Conxa, una de les xiques de la imatge, amb estes paraules escrites després d´haver passejat per aquells racons amb uns alumnes de l´institut, quan “vam passar per la gespa que hi ha enfront de la nostra Facultat, a la vora de la d'Història”.


Endevino la llum i la tonada

del cel i el bosc que novament retrobo.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel.


Retrobar l’ahir

sense buscar-lo.

Obrir els ulls

i recordar-vos

asseguts a la gespa,

sense demà,

àngels immaculats.

Enmig del caos romaneu

companys del temps

i de l’exili.

Al bell mig de l’enyor

us invoque

i des de lluny m’arriben

gestos, paraules,

dolces presències

que sempre m’acompanyen.


Ben bonic, no?.

Potser, per a desmitificar un poc, hi ha un excés de retòrica en allò dels “àngels immaculats”.

Àngels immaculats!

4 comentaris:

  1. Molt bonic, ben cert.La veritat és que els útims 3 anys que vaig pasar a la universitat van ser prou feliços. La foto és del Club Jorge Juan?.

    ResponElimina
  2. I tant, que és el Club Jorge Juan. El que passa és que com la paraula "club" té unes connotacions prostibularies, no l´he volguda utilitzar (ja m´autocensure, i tot...).

    Ací estàvem asseguts a la part esquerra del bar segons entraves. A la dreta, estaven les barres, kilomètriques, i el lloc de fer entrepans. Quina de bocates em tinc menjats, allà.

    ResponElimina
  3. jajajaja, no homeee és que no havia llegit lo de dalt, perdona...jejejeee

    ResponElimina
  4. has hecho un reportaje sobre el ambiente de la universidad que me ha encantado. Aunque el campus haya crecido, esos rincones siguen igual. Supongo que antes la universidad era más pequeña y familiar, y había mejor ambiente. Aunque ahora también es maravilloso. Y el césped, aaaay ese césped donde tantas horas hemos pasado tumbados "a la bartola", disfrutando del descanso y las charretas con los amigos...
    eso sí que es inmutable

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.